El cicle vital de les famílies
Les famílies experimentem canvis al llarg de la vida i cadascun d’aquests canvis, ens porta a una nova etapa successivament.
Els canvis a tots ens fan por, però en realitat són els que ens porten a noves experiències i ens serveixen per créixer i aprendre. Canviar equival a sortir de la nostra “Zona de Confort”, una zona còmoda on ho coneixem tot i estem tranquils dins dels seus límits, però en realitat hi som perquè no ens atrevim a sortir-ne per por als canvis.
Llavors, que passa quan hi ha canvis dins la família? Doncs que les regles que ens funcionaven en una etapa ja no ens funcionen en l’altre, per tant el que haurem de fer es anar canviant les normes per tal d’anar-nos adaptant a cada etapa. És com quan l’ordinador necessita que actualitzis el Windows…
Hi ha una sèrie de tasques o reptes que cal fer per superar amb èxit cada una de les cinc etapes que podem diferenciar.
La primera de totes seria la construcció de la parella. És un moment molt bonic quan la parella s’està coneixent però, si ens hi fixem, en aquesta etapa ja posem unes normes que tenen a veure amb les que cada un dels membres de la parella ja porta a la seva “motxilla”, que provenen de les seves famílies d’origen. Caldrà anar acomodant-les a través d’una de les primeres i més fonamentals negociacions: la negociació que genera el que anomenem “CONTRACTE DE PARELLA”. Aquest és, generalment, un contracte no escrit que establirà les bases del funcionament de la parella al llarg de la seva història, però que caldrà anar revisant i modificant a mesura que la relació creixi.
Qualsevol incompliment d’aquest, generarà normalment un conflicte en la parella. La ruptura de contracte més significativa i més coneguda és la infidelitat. Hi ha molts tipus d’infidelitat, i de significats de la infidelitat segons l’etapa en que es trobi la parella.
Un cop la parella està establerta, els rols dels seus membres definits i el contracte no escrit definit, la parella està preparada per introduir-se en la següent etapa: la parentalitat.
Amb l’arribada dels fills, hi ha un primer canvi important en els rols dels membres de la parella. Hi ha un nou integrant i la parella passa de ser només parella a ser pares. Es troben amb una dificultat força comú: com conciliar els seus papers de pares i de parella? Hi ha una tendència a bolcar-nos en les noves funcions parentals, anteposant-les sovint a moltes de les de parella. Cal deixar de ser parella per ser pares?? Aquest punt pot generar dificultats, ja que un dels dos es pot sentir deixat de banda …Sol ser un gran repte en el que moltes vegades les famílies hi guanyaríem si no ens costés tant demanar ajuda a algú que ens pugui orientar i desangoixar en aquest aspecte.
Un altre gran repte es posar-se d’acord en el que té a veure amb la criança dels fills: la distribució de les responsabilitats, el nivell de participació de la família extensa, és a dir, avis, tiets, cosins,….amb la que sovint cal posar límits,…
En resum, suposa l’elaboració de noves regles, “una actualització de software” com dèiem abans per adaptar-se a la nova situació
Tot el que ens valia i funcionava estant els dos sols ara ja no funciona perquè hi ha un nou membre…igual que no ens valdran aquestes noves normes en la següent etapa. Quan tenim un bebè ens adaptem i ens acomodem a la nova situació i quan sembla que ja ho tenim dominat…OOOooohh! La criatura es fa gran i comença a anar a l’escola.
L’inici de l’escola suposa un canvi dràstic en el sistema familiar. És el moment en que, a més de les angoixes que aquesta primera separació en molts casos comporta, significa la relació de la família amb un grup social nou i una relació del nen nova amb l’entorn: companys, pares dels altres nens, professors,…. És com una posada a proba de tot el que la família ha inculcat al seu fill en els primers anys que generarà modificacions en l’estructura que es va crear en la primera etapa: els límits, relació amb l’autoritat i els altres nens,….
A més, caldrà definir de nou els rols dels pares en aquest nou repte: les condicions de socialització dels fills, el suport en les tasques escolars, el temps d’estudi, l’hora en que ha d’anar a dormir….
Una feinada vaja! Però de tot creiem que el més complicat és definir els límits entre el suport i acompanyament que donem als nostres fills, i la llibertat perquè pugui tenir experiències enriquidores. És a dir, equilibrar el control i l’autonomia del nen a les seves noves possibilitats i reptes.
I…després d’això…entrem a la fase temuda: l’adolescència!! En aquesta època si que hi ha canvis. Res de les antigues normes sembla funcionar; els nostres fills ja no són nens innocents i tenen grans turbulències emocionals en el camí de definir la seva identitat adulta. En aquesta etapa cobren vital importància els límits: molt rebutjats de paraula amb els adolescents però tan necessitats!!! Els necessiten com respirar, necessiten tenir el camí una mica marcat, tot i que se’n surtin…però almenys sabran on haurien de ser o on han de tornar. Si no els tenen se senten sols, desemparats i busquen l’atenció dels pares de maneres desesperades sovint recorrent a conductes de risc (alcohol, drogues, TCA,….)
És una època de grans reptes pels pares: no és fàcil trobar un punt mig entre convertir-nos en “amics” dels nostres fills i que ens vegin com ogres!! Si ens en fem amics, els deixem orfes de fet, i si ens passem d’estrictes….la relació es pot tornar una bomba!!! Cal batallar amb els horaris d’estudi, els horaris de sortides, les relacions amb els seus grups d’iguals, els seus primers enamoraments….
El punt mig sempre és la clau, perquè un cop superats els reptes d’aquesta etapa és important que haguem forjat una bona relació de confiança amb els nostres fills per poder estar preparats per la següent etapa del cicle de la nostra família: la sortida dels fills de casa. Aquesta etapa, pot ser viscuda com un pas més en l’evolució natural del cicle familiar, o pel contrari, amb dificultats per acceptar per part dels pares l’idea de desprendre’s dels seus fills.
A més, ara els pares, que havien deixat en moltes ocasions aparcats els seus rols de parella per abocar-se als seus rols de pares, es tornen a retrobar: ara han de tornar a ser parella i de vegades es troben amb que n’han “desaprès”. S’han de retrobar com a parella i aquesta dificultat és exclusiva dels pares i no dels fills. És la que pot complicar més aquesta marxa de casa dels fills. És el que comunament coneixem amb el nom de “síndrome del niu buit”.
Per últim entrem en la última etapa familiar, la retirada dels pares del mercat laboral. Ara, els pares que ja s’havien retrobat com a parella es jubilen, de manera que es retroben “amb més intensitat”; ja cap dels dos marxa a treballar durant el dia i s’han d’acostumar a passar més estones junts. Aquest fet representa de nou una altra adaptació, però alhora és una oportunitat per gaudir del seu temps, gaudir l’un de l’altre com feia temps que no es podien permetre fer. També poden entrar en joc els néts, els quals representen una gran ocupació en molts casos del temps lliure dels avis.
No obstant, tot això que hem dit té a veure amb les etapes evolutives més habituals de la família, però hi ha molts fets que fan que aquests cicles es modifiquin: la separació dels pares, que un dels pares hagi de marxar a treballar fora d’on viuen, la mort d’un familiar….En definitiva tot allò que irromp en quotidianitat familiar. Hi ha alguns fets més fàcils de digerir però altres poden generar angoixes. Són el que anomenem esdeveniments familiars estressants. Aquests, poden fer-nos quedar atrapats en la transició d’una etapa a l’altre i fer-nos sentir sobrepassats, moment en el que una bona opció és demanar ajuda professional per fer una parada en el nostre camí, reflexionar i veure quines de les nostres maneres de fer o pensar són útils, per descartar les que ja no ens serveixen.
